Psicologia clínica

Patologies de la salut mental.

La psicologia clínica és una estratègia d’abordatge de la psicologia que s’encarrega de la investigació de tots els factors, avaluació, diagnòstic, tractament i prevenció que afectin la salut mental ia la conducta adaptativa, en condicions que puguin generar malestar subjectiu i sofriment al individu humà.
La psicologia clínica té algunes orientacions teòriques primàries: Teràpia de la conducta, Teràpia cognitiva, Psicoanalítica o Psicodinàmica, Psicologia humanista i Teràpia Familiar Sistèmica. Pràctiques centrals d’aquesta disciplina són el diagnòstic dels trastorns psicològics i la psicoteràpia, així com també la investigació, ensenyament, consulta, testimoni forense i desenvolupament de programes i administració.
Es considera a Amèrica del Nord que aquesta àrea de la psicologia va tenir el seu inici en l’any 1896, quan Lightner Witmer va donar inici a la primera clínica psicològica a la Universitat de Pennsilvània. També es reconeix a Europa com a iniciador de la psicologia clínica a Sigmund Freud i la seva teoria de la psicoanàlisi, que ja en 1895 enfrontava oposició per les seves pràctiques d’intervenció psicoterapèutica i plantejaments teòrics clínics estructurats en tres nivells: investigació, intervenció psicoterapèutica i formulació de teories psicològiques i psicopatològiques, anticipant-se a Witmer i establint els criteris fonamentals de la psicologia clínica aplicada; tot i que tots dos fundadors de la psicologia clínica (Freud i Witmer) incloïen el tractament com una de les seves principals funcions, la veritat és que el psicodiagnòstic, així com la investigació, van ser els majors indicadors d’identitat del psicòleg clínic. A la primera meitat del segle XX, la psicologia clínica va estar enfocada en l’avaluació psicològica, amb poca atenció cap al tractament. L’apogeu d’aquest enfocament comença després de la dècada de 1940, quan la Segona Guerra Mundial va produir un increment en la necessitat de clínics capacitats.
La psicologia clínica pot ser confosa amb la psiquiatria, ja que generalment tenen metes similars (per exemple, l’alleujament de trastorns mentals), però la diferència principal és que la formació de base dels psicòlegs clínics és la psicologia (els processos mentals i la conducta humana) i la dels psiquiatres és la medicina (el cos humà). D’altra banda, els psiquiatres, en ser metges, estan legalment autoritzats per a prescriure medicaments. A la pràctica els psicòlegs i psiquiatres treballen junts en equips multidisciplinaris al costat d’altres professionals, com terapeutes ocupacionals i treballadors socials, per donar un enfocament multidisciplinari a problemes complexos que afecten als pacients.
Hi ha diverses maneres d’entendre el contacte amb l’objecte d’estudi clínic. Per a alguns és difícilment observable i mesurable, per la qual cosa es recorre de fet a mètodes qualitatius que no necessàriament compleixen amb els criteris demarcadores del que es considera científic. Per a altres, en canvi, el focus d’acció ha d’estar dirigit sempre a l’observació i el diagnòstic de la conducta, definint aquest àmbit com el veritablement observable per a la construcció de teoria i al tractament dels “trastorns” conductuals.

Contacta’ns

Truca'ns

Correu electronic

La nostra direcció

Plaça del Progrés, 24 08224 Terrassa – (Barcelona)

Posa’t en contacte amb nosaltres

Ús de Condicions